Jounpuri, la llum tèbia del matí

El primer cop que vaig sentir-lo em va captivar. Sé que sovint dic que m’agrada un raag o un altre … tots tenen la seva màgia però a vegades ens sentim més a prop d’unes emocions que d’uns altres. Jo em sento molt a prop de Jounpuri, simple com un raig de sol que ens és oferert com un regal d’escalf en un ambient de mitja fredor abans del migdia. Me l’he cantat tantes vegades… Avui el comparteixo … espero ser prou fidel al seu caràcter entre la dolçor i la queixa.

Amb aquest raag succeeix una de les habituals meravelles de la música clàssica hindostaní, doncs la comprensió del  tempo, la seva ornamentació, la presència preponderant d’unes notes en front unes altres, etc. construeixen el missatge emocional del raag, fent-lo apropiat també per un determinat moment del dia. Una música amb mil matisos que només puc comprendre si se m’asseu al cor i comencem un profund diàleg.

L’impacte del Raag

Ahir em vaig posar a escoltar un dels raag que haig de treballar aquests tres mesos dins la formació de Naad Yoga Teacher Training. És el Raag Gauri Majh, una combinació de dos raags que funcionen per separat accentuant efectes diferents. Per una banda, Raag Gauri, que té aquesta capacitat de limitar l’ego i, per l’altra, Raag Majh, que encén la flama de l’enyor, del trobar a faltar i que té a veure amb l’aferrament. Continua llegint

Som el que cantem

Una perla que em trobo avui. Munbe va, composta per A.R. Rhaman en tamil, una llengua molt antiga pròpia de Sri Lanka. Fantàstiques Vydia i Vandana Iyer en aquesta interpretació. A tarvés de la seva veu em faig una idea d’elles, de com són, etc.  Per què? No les conec, mai havia sentit res d’elles i… en pocs segons tinc aquesta sensació …!? és només una mera projecció? És un judici? O hi ha alguna cosa d’essencial en aquesta comunicació?

No us ha passat mai de compondre una melodia que al cap dels mesos et resulta incantable, per aguda o per greu, per intensa o dèbil o … ? Aquella melodia va sorgir de la necessitat d’expressar quelcom important per mi llavors. El to i el volum delaten el moment personal. Quan aquest moment queda enrrere, el to i el volum tornen a moldejar-se en una nova sitaució. I tot canvia. Podem evocar aquella melodia, portar-la al present a través del record de l’emoció.  Fins hi tot podem interpretar la melodia d’un altre buscant en nosaltres aquest record. Però ja no és un retrat dle present. Ara és fer ruta en el dins per cercar exactament aquella emoció. Sigui com sigui, a través d’aquest exercici de cerca, la veu, amb el seu propi caràcter i la seva propia sensibilitat expressa un tros d’ànima, si no tota. Hi som en aquella veu.

A mi la veu em sembla l’ “obre’t Sèsam” de la pesonalitat. Acostar-nos a conèixer la natura i característiques de la pròpia veu permet coneìxer-nos en profunditat a nosaltres i també als altres perquè la personalitat es revela a través del so de la veu perquè és a través d’ella com exterioritzem la vivència interna. Podríem dir que quan ens expressem a través de la veu en connexió amb nosaltres mateixes, som autèntiques. Llavors, som el que cantem.

Un article que m’ha agradat en relació a aquests aspctes és de Psicologia de la música y emoción musical, de desembre de 2003, de la Universidad de Murcia.

 

L’alegria trista de Raag Vadhans

1306623000582_fAvui l’ànima em balla amb Vadhans. Sento l’alegria del que sap que les coses només poden  millorar. I, en sincronia, m’acomiado de la que he estat. Miro d’acceptar la metamorfosi. Quin enyor de tot el que he sentit i com ho he sentit…  Els records ja no els recordo igual. Records de com t’he estimat,  de com he viscut, …  ja no els percebo de la mateixa manera. A cada passa deixo enrere un tros de terra que no trepitjaré ja mai més i avanço amb els ulls xops i somrients cap a una nou matí.

Per què m’emociona la música?

lloc emociónsSempre he sentit que quan em neix una melodia aquesta venia d’un lloc intern deixant brollar una expressió personal tenyida de sentiment. Igual em passa quan escolto una música que em toca. Però què toca? Quina part de mi reacciona a aquest estímul? On va? Alguns estudis científics afirmen que les persones que fan música registren i diferencien els estímuls acústics amb major facilitat ja que el seu cervell ha treballat un seguit de connexions que els fan més sensibles. El còrtex auditiu, les zones cerebrals que controlen les àrees del plaer alimentari o sexual, les àrees del llenguatge o les relacionades amb la motricitat a l’hora d’articular moviments precisos en la pràctica d’un instrument, etc. Es posen en funcionament simultàniament en una acció de coordinació, motricitat, audició, cognicio i emoció. Impressionant, no?

Però, i per què m’emociono escotlant certes peces? Aquesta major sensibilitat permet captar el missatge afectiu de la música a través del sistema límbic, que rep els dissenys melòdics i desperta el nostre món interior deixant fer-hi presents emocionsi sentiments.

Penso que aquest pot ser un dels motius pels quals la música pot esdevenir una eina terapèutica. És clar que el maneig de la música com a teràpia cal deixar-la en mans de professionals. Però no la subestimem. El potencial de la música per acompanyar-nos per la vida és enorme.

Us deixo una presentació que he trobat per la xarxa que parla sobre aquestes qüestions. Desitjo que deixem de veure la música només com una entreteniment. Pares i mares, persones, totes … la música ens pot ajudar molt a créixer, a desenvolupar-nos.