Allotjant-me el mantra

Enterrar-me  sota la pell i teixit endins la llavor de vibració, és decisió d’inici.  Obrir-me les finestres per allotjar entre la carn de la meva ment la possibilitat d’una solució que encara desconec,  és creure’m el primer pas.  Perquè sense procés no podré conèixer la rara flor d’un fruit que – des d’aquí – ni tant sols li endevino la forma.  I per un temps serà tot covar l’engruna. Regar-la, cant a cant,  fins que, un dia, la força del nounat esquerdi les parets del  gra, enredant-se’m amb antigues bardisses. Uns quants cants després, si és que la malesa ha fet lloc al jove esclat, veuré vessar-me, per la boca i els ulls, les flors. Celebraré una visió renovada prenyada de fruits que resolen alguns entrebancs de viure.

Peinando los contras

“Siempre he deseado tocar un instrumento! … pero es que la edad, la dedicación, la dificultad, la inversión … Infinita cascada de frenos …

Dejar para luego éso que quiero porqué no sé o porqué no tengo es siempre una opción. Pero tenemos también siempre la oportunidad de sostener la mirada un momento más hacia esos aspectos que nos frenan para descubrir si se tratan o no de nuestras propias artimañas disuasorias de cambio…

Aquí van algunos enredos por donde me he ido pasando un poquito el peine … :

“Pero es que yo ya soy mayor… ” Si quieres lo que quieres … cuanto más vas a esperar!? De verdad te dejarás llegar a ese momento en el que ya – verdaderamente- no dispongas de tiempo para hacer lo que querías? Lo más sensato parecería disfrutar ahora que sí puedes …

Continua llegint

Mentides a mida

” Fes-me un vestit. Sí, a mida, d’un color que em  ressalti els ulls. Que m’ajudi a fer-me esvelta i que tapi les imperfeccions que em sé i que no vull compartir. Posa-m’hi un brodat, que brilli tant que jo mateixa oblidi el lloc dels dubtes i de les zones fosques i que asseguri que qui miri pugui només quedar embadalit ” 

Mentides fetes a mida.

Però la veritat no s’inventa.

 I la veritat és aquest cos que tapo amb parracs desesperadament. Enormes llençols  cobrint  la bellesa d’una realitat que no he après a mirar. I és així com vaig vivint en un paisatge d’evidències revestides. Veritats fetes trastos que tapades i tot destorben.  Perquè hi topo. Perquè em faig  blaus a les cames i al ser. Sense valor per descobrir-les, precioses joies que condemno a ser andròmines sota el brodadíssim vel de les meves pròpies mentides.

Continuant

Abandono.

Abandono perquè no hi poso el temps. O perquè no en tinc.

… perquè això no és el que jo esperava.

…  perquè no n’aprendré. Perquè no se’m dóna bé.

Abandono perquè ja no m’interessa.

Sovint, trio formes d’evitar la incomoditat que precedeix el canvi.  

En la ruta d’anar-me fent conscient se’m fa valuós passar per la incomoditat. Res canvia si no és necessari. No canvio de dieta fins que no m’avisa la meva salut. No canvio de postura fins que no em canso de l’actual. No canvio d’estratègia fins que ja no aconsegueixo els resultats desitjats. Entrar en el lloc on em costa estar possibilita sortir-ne amb  una nova forma doncs justament és en aquest lloc molest on hi  ha potencial  per a la transformació.  

Continua llegint

Just després de dir

foto: Elisabetta ITALIANBARK -https://www.pinterest.es/italianbark/

He buscat silenci.  I no m’ha semblat trobar-ne en cap racó de muntanya solitària. Ni en cap platja secreta. Tampoc dins el temple més calmat i quiet que puguis imaginar.  Res, ni rastre … més aviat un escàndol de xivarri carregant-me el front.

En canvi si l’he anat descobrint després d’esquerdar l’hermetisme d’una pell gruixudíssima on em rebotaven les preguntes i les afirmacions de molts tons, ritmes i colors.   L’he vist just després de dir que si, que no, que prou, que ara, que mai, que potser, que marxis, que et quedis, que no ho sé, que tant sols, que trist, que feliç …

He buscat silenci i l’he trobat just després dir.

Aprenent a conduir-me

“Dóna’m això”.” Fes-me sentir així”. “Fes que arribi no sé quina cosa”. “Fes que això no passi”.  En ocasions ens relacionem amb el mantra donant-li la direcció del volant de la nostra vida, imaginant que el poder el té ell. I ell, sense nosaltres, al meu entendre, no resoldrà.  I no ho farà perquè l’alquimia, la tansformació, és cosa nostre. Quan sintonitzo amb el mantra, quan profundament m’escolto en aquell so,  la meva visió es modifica.  Veig les coses des d’un altre angle, puc observar-me més polièdricament. Llavors puc prendre altres decisions, aplicar noves estratègies. Prendre el volant per seguir noves rutes. Ment i ànima resolen millor la meva realitat inspirades per aquesta píndola sonora on melodia, ritme, emoció i estat d’ànim, a més Continua llegint

L’ombra dels teus passos

kirtanDesprés de 3 dies emergí de les profunditats amb un missatge d’amor per a la humanitat. Aquella proclama d’unitat de tota l’existència i  la imparcialitat de l’inefable en un món d’infinites formes on tothom hi és benvingut era – i és encara – un regal de llum.

Si deixo de pensar-lo com una bonica història remota el trobo en mi com una immensa inspiració per al meu cant, per a la meva vida. Ell m’ensenya a servir el te als meus estudiants entenent que el que els ofereixo és molt més que un líquid saborós. Em mostra que l’autèntic cor de l’art viu en la més humil expressió de cada ser. M’ensenya que totes les veus són la veu de la consciència, que cap sobra, que cap Continua llegint

El mantra de la darrera cullerada

b1efd5e060cfbe213f6c790456efa2e6Acabats els cants per  obrir-me a l’abundància, penso: “feina feta”.  Ridícula. L’expressió gairebé m’eixorda.  “ FEINA FETA”?!!!  Què vol dir això!?… si segueixo en la falta, sentint fredor al cor i a la butxaca amb la desesperança pròpia de qui no aconsegueix fer-ho diferent!! En què he estat mentre cantava? Aquí no ha passat el miracle que esperava! En què he  invertit  el meu valuós temps de vida? …  Perquè m’he conformat amb executar instruccions al més pur estil “abracadabra”?  … Perquè canto, prego, visc, sense mi?

Avui exploro la possibilitat de passar de la cançó al mantra fent viva la oportunitat, sempre present, de tansitar de la Continua llegint

L’acte sagrat de cantar

IMG_20180823_221149

Quan fa alguns anys em vaig interessar per els cants sagrats no imaginava la profunditat de la futura troballa. Tenia la idea que el cant es “tornava” sagrat per les paraules que un feia servir. Pensava en el cant des de la filosofia, des de les paraules com a contenidores de significats. Això em semblava el “mantra”. Hi havia la bellesa de la doctrina, un interessant teoria … I sí … tenia sentit… però alguna cosa trobava a faltar.

Més endavant algú em va convidar a seure, a callar, a escoltar amb profunditat. I dic “a callar” amb certa contundència perquè, efectivament, aquella nova forma d’aproximació a la sacralitat exigia un temps de silenci, de recolliment i d’aprenentatge que em posava l’ego a dieta de judicis i reconeixements, és a dir, ni discos ni concerts, plenament enfocada a aprendre.

Continua llegint

Sense paraules

img_20180609_193029_752-309134253.jpg

Discursos tot poderosos. Paraules com disfresses… Entre massa precaucions i apissonadores, la mateixa gelor de cor. Incomunicad@s. Isolad@s. Amagad@s entre el que ens diem, expressem i sentim anem creant distorsió, irrealitat. I no són males arts sinó defenses que protegeixen la bella fragilitat d’alguna cosa valuosa.

I doncs… com restablim la comunicació? I no només amb els altres sino, principalment, amb mi mateix@… Com torno a la pròpia coherència? Guru Nanack Dev Ji, el primer dels Gurus Sikhs, va entregar-nos la clau d’aquesta comunicació. Canta! – ens diu. Canta perquè en la veu autèntica tot és coherència, tot és conversa interna, tot és visió. Apareixem. Florim. To, ritme, volum… em deixen considerar amb finíssima precisió el meu moment i el de qui tinc davant. Sense narrativa. Pura entonació. Ens afinem i ens trobem. Som en aquesta petita unitat des de la contemplació mútua. I ara podem resoldre amb cura. Aquesta és, per mi, la màgia real.

Publicat dins de blog