“Mirava el meu nebot. Té dos anys i l’expressió sense esperes dels infants. “Aigua!” xiscla, connectat a la necessitat. Em va semblar tant real … Sense passat ni futur. Era una expressió purament de l’ara”.

Aquesta petita escena em va fer pensar molt sobre de quina manera – mentre anem vivint-  les persones perdem aquesta capacitat d’establir el contacte amb les coses que volem, des del present, des de la naturalitat. Quan i com comencem a funcionar menys autènticament, mantenint compromisos que ja no ens fan feliços, com si aquests haguessin de sustentar l’èxit de les nostres vides?

Recordo el moment en què m’havia de decantar per uns estudis o per uns altres. El meu cor demanava a crits literatura, art, música. El meu cap es deixava aconsellar per la por dels adults. Un embolic.

Avui ja sóc una adulta. Una adulta que es dedica al treball educatiu i…