En soletat, els vespres se m’havien fet espessos i tristos, carregats d’anhels, de necessitat… plens de comiats, de presències que ja no hi serien més. Mancats d’escalf. Buits d’un “t’entenc” o d’un “sóc aquí”.

Asseguda a terra, en la llum baixa de les lamparetes de papaer, ben callades, hi vibrava un enorme “sí”. Un “sí” a les meves idees, a les meves conviccions, a la meva manera de viure i sentir. Un “sí” a les consideracions pròpies sobrevivint a la poderosa necessitat de la teva aprovació.

Una llumeta delicada, tènue desperta el meu cor per encendre tot el meu ser. Que bé s’està amb mi! Avui veig que la soletat no té perquè ser desoladora. Aquesta nit sóc una llum per mi mateixa. I em sembla el regal més gran.