Exhalo … s’eixampla el pit, ple d’alguna cosa. La vibració harmònica de la tamboura em va embaint posant en relació dins i fora. Es dibuixa un camí. La gola es recol·loca i obre una via de l’estómac al cel, resseguint les vèrtebres. Els ulls s’abandonen a la intuiïció, el cos s’adorm i perd la forma. Exhalo i en el moviment es dóna aquell “ara…! canta ara!”. Empenyo la nota des d’algun lloc molt viu, on l’aferrament i l’ego solen fer-hi presència. Una alegria, un neguit, una sort, un plor, una esperança, un t’estimo … perfilada, una emoció que només a vegades identifico. Tant certa…, tant plena de mi en aquest moment. Nota a nota, temps a temps, una melodia es desplega per acompanyar exactament el que visc.
Llavors nedo. Jugo amb la complicitat de les onades, juntes, en ruta cap al mateix lloc. Navego en el moviment subtil d’un espai intern on la vida flueix en un moviment constant. Em porto sense força, suaument, gaudint de l’impuls en la pujada, la inèrcia de la caiguda, explorant el paisatge, subjectant la ment des d’aquest lloc. Exprimeixo fins on puc la ressonància de la veu acompassada amb l’ara. Reconec el que es mou dins meu, potser sense paraules, una mera sensació.
I la marea para en un balanceig cada cop més lleu.
